Enguany, per motius que ara no vénen al cas, no som a Palma per la revetlla i, vist com està el panorama polític actual a les Balears, fan ganes de no perdre’s cap aparició pública del fatxum pepero arreu de Mallorca. I a mi me sap greu no ser per Ciutat, anit.

Els de Bauzà, clars i llampants guanyadors de les anteriors eleccions municipals i autonòmiques, no deixen de passejar-se per Mallorca sense armar polèmica. Fa uns mesos feren el ridícul al Cosso de Felanitx. Després, l’ofrena al Rei en Jaume per commemorar la Diada de Mallorca i que feia, per tant,  783 anys que som catalans. L’endemà Mateo Isern rebia la xiulada més grossa vista mai per fer el discurs del 31 de desembre en espanyol; la xiulada es féu famosa per un motiu molt senzill: perquè qui xiulava no érem els que ho havíem fet la nit anterior a la Plaça del Rei en Jaume, sinó els mateixos que el feren batle de la ciutat que ell ha decidit canviar-li el nom! I per això callà i acotà el cap. El xiulaven per traïdor i renegat i això es paga car.

Aquest mes de gener s’està convertint en una guerra freda entre peperos i mallorquins. Perquè ja no importa d’on venguin, de quin partit siguin, a quina organització pertanyin…el que importa és que estimin ca nostra! Això et fa ser mallorquí. Defensar la llengua i la cultura d’aquesta terra nostra, vénguis d’on vénguis, i estimar-la i respectar-la, et fa ser més mallorquí que cap d’aquests que governen, per molt que els seus llinatges cantin: Bauzà, Isern, Salom,…i podríem seguir! QUE VISQUIN els Gómez, Sánchez, Pérez, etc que lluiten per aquest país. Perquè ja veim que de traïdors i renegats la nostra terra n’és plena si del que es tracta és de privar-nos de llibertat.

Duim unes setmanes de revolució interna pepera. El seu intent de modificar la llei de funció pública de les Illes Balears ha provocat que prop de 10.000 habitants de les balears al·legassin en contra d’aquest projecte de modificació de llei que va en contra de la nostra llengua relegant-la a ser un mèrit i no un requisit per entrar a l’administració pública (tal i com preveu ara l’Estatut d’Autonomia). La modificació de llei amb més polèmica (i al·legacions) de tots els temps, és segur! Això ha provocat, com deia, revolució interna: ajuntaments com Manacor, sa Pobla o Pollença, han aprovat propostes de resolució en contra d’aquest decret i a favor de la unitat de la llengua.

A Bunyola, la polèmica també hi ha arribat i avui hi ha hagut plenari. Allà ens hi governa un altre Isern. Molt més cagat el palmesà, però. Aquest és capaç de dir-te que no hi està d’acord amb la boca petita  i en privat però votar-hi en contra (hem de dir que els bunyolins eren de la corda de n’Estaràs, que això del PP és millor que seguir el serial dels migdies! Ho has de saber tot! Punyalades i traïcions entre ells i tot!). N’Isernet (per referir-me al de Bunyola) ha estat capaç de no fer res i callar quan la seva (i la nostra) regidora de CULTURA i eduació ha estat capaç d’amollar a un regidor d’Esquerra Oberta aquestes paraules:

“Permito que defiendas el mallorquin que es tu lengua materna, pero deja de hablar en catalan que no es tu lengua”

Vull que quedi plasmat aquí damunt que la persona que ha estat capaç de dir això nom Nieves Luján García. Ella permet i deixa de permetre aquestes coses a la sala de plens de l’Ajuntament de la Vila. I qui ho consent no és d’altre que Jaume Isern Lladó, que té per mà dreta a Guillem Estarellas Valls.

Però ells mateixos tasten la seva pròpia medecina (ja que en Bauzá és farmacèutic i aficionat als espectacles amb foc…) i avui el batle de Palma, n’Isern, s’ha trobat amb ciutadans indignats a l’hora d’encendre el fogueró a la Plaça Major de Palma. Li han dit perles com “Isern a l’infern” o ” A Mallorca en català”. Veritats com a temples! I sense deixar el caire més reivindicatiu dels palmesans que celebren la festa del seu patró, la castellanització dels premis Ciutat de Palma (no li canviaran el nom als premis????), Can Alcover acollirà un acte alternatiu amb escriptors i intel·lectuals cabdals de les lletres catalanes illenques. Demà la casa del poeta ha de quedar petita! I entre tots ho farem possible!

Mallorca no calla, ni acota el cap ni s’arronsa davant les ignomínies dels qui governen. I, com Roma, no pagam traïdors, i no permetrem cap pas enrere contra la nostra llengua, la nostra cultura, el nostre paisatge i el nostra patrimoni!

I ara més que mai…NO ENS FAREU CALLAR, MALGRAT ENS SEGUEU LA VIDA.

La Trinca, i mantenc el fil, comparava Espanya, amb la dona casposa i seguidora del règim de tota la vida, amb la madona que te té controlat, que vol saber on vas, amb qui, fins quan i, sobretot, la que et controla els doblers. Realment n’és un bon retrat. Fins i tot, si aquesta madona amb qui t’hi veus casat t’ha de fotre qualque mamballeta…segur que te la fotrà! Aquell catalanet protagonista de la cançó, però, tot i tenir una dona que jo me l’imagin com una dona robusta, amb una monya alta, negra, amb una falda negra per davall els genolls i una camisa blanca plena de perfalans, un rosari a la mà i la cartera davall el braç; s’atreveix a tenir una amant! Una amant tota seductora, rossa, amb ulls clars, llavis carnosos i envermellits, esquifida, però preciosa! Aquesta amant era Catalunya! Catalunya i aquell catalanet s’estimaven profundament! Però de bades se demanava com es podien mantenir dues pàtries i no estar tocat de l’ala, repetia aquella cançó!

Si la Trinca encara existissin i jo en fos membre voldria fer una cançó semblant a aquesta (que segur que no seria tan bona) però que parlàs de la política de les Balears. Perdonau-me, ja per avançat, les paraules i les comparacions que utilitzaré, però segurament, més que una relació amorosa, el que ens trobaríem, seria, simplement, una relació sexual i per interès.

Fins ara, les bregues illenques a l’hora de fer pactes electorals es resumien, siguem clars d’una vegada, a dir NO perquè NO! És clar que ara podríem entrar en una brega dialèctica de tu m’has fet, tu m’has dit i ell me va dir que tu digueres, però…a dia d’avui què en treuríem? Senyors, dos no es colguen si un no ho vol -per mantenir el to de l’escrit!- I així han anat passant els anys! Ara sí, ara una mica, ara només un poc, ara no, ara gens…I un poc com Pimpinela! “Fuera, olvida tu nombre, tu carné, tu casa, vente a la mía y olvida que existes” podria ser una variació d’aquell gran hit que tots cantam en certs moments d’una mala nit…

En el fons, però, jo seguiré fent gala de la meva santa innocència i seguiré pensant i lluitant que un dia podrem cantar “…i ens ha costat Déu i ajuda arribar fins aquí” però que el dia que ho cantem, serà perquè ens ho creurem TOTS de bon de veres!

Dins aquest estira-i-arronsa particular que era fins ara la política de l’esquerra nacional d’aquestes illes, ara s’hi ha afegit un tercer en discòrdia! Ara no em ve cap referència musical, però ja sortirà més endavant. Ja passa, això!

Les històries d’amor sempre acaben així, de vegades: ell -normalment- se’n va amb una altra perquè la troba més llesta, la veu més jove-també normalment- i la considera més guapa. Quantes no en coneixeu, d’històries que acaben així? I quantes d’aquestes acaben bé? Poden durar un temps, però els problemes…PLUF! Floreixen com cada any la primavera!

Ja ho canta bé, Manel, ja! Deixa-la, TONI (aaaaaai, quants de llinatges polítics se m’acudeixen ara mateix!!!!), deixa-la! I per què l’ha de deixar? Perquè segons quins experiments no són bons! Sobretot si el denominador comú d’aquestes unions són la ràbia, l’odi personal, el sentiment de voler-se superiors i les ganes d’enfonsar la nostra ex parella!

Perquè facem memòria tots, ara! Aquesta nova parella políticoamorosa que ara ha sorgit, tenen en comú una cosa: que tots dos han compartit “llit” amb una altra formació! Una hi ha estat casada des de sempre -de tota la vida, que diuen- i l’altra n’ha estat amant en ocasions puntuals! I segur que quan hi pensen, els primers, encara se’ls posa la pell de gallina només de pensar com de bé s’ho passaven de venir a Mallorca per fer maniobres i travetes contra els que ara són la seva parella “formal” (ai, ara no puc evitar pensar en aquella cançó d’en Loquillo, segur que tots ja sabeu a quina me referesc!). Per ventura cal avisar als que tenen tres dones -perdó, tres pàtries- que estan “Dormint amb el seu enemic”, perquè després no ens puguin avisar precisament d’això!

Tot plegat fa gràcia, o no. Fa gràcia per no dir que el país frega el patetisme més absolut: el personatge A abandona el personatge B i, electoralment, no hi vol pactar perquè l’acusa de poc independentista! Ell, el personatge A, s’ha autoeregit com a màxim digne representant de l’independentisme a Catalunya -ehem…- (aquí podria sonar la canó d‘Hombres G que deia “Me duele la cara de ser tan guapo”). Mentrestat, a ca el personatge C, decideixen no concórrer amb el personatge B a les eleccions del 20N senzillament perquè NO! Clar i català! NO! (I és clar, de fons sonaria la tornada de Rehad, d’Amy Winehouse que deia “I said NO, NO, NO”). Amb tot això, el personatge B decideix fer net la casa, compondre tot el desordre que havia quedat després que el personatge A, i un altre personatge que ara no ve al cas, abandonassin el xalet unifamiliar i després de reajustar els comptes familiars -que la crisi és molt dura-. Els nous amo i mestra de la casa es posaren el mocador pel cap, que és com va millor per fer net, monyo ben amunt, roba vella, agafaren el tercer en discòrdia a Mallorca i, com no, el posaren de tercer a Barcelona ( el país és llarg i estret, no?) i així ningú no podria posar d’excusa el conflicte personal!

I enmig de tant de romanticisme entre A i C, el personatge B riu mentre s’ho mira! Els salvapàtries més independentistes acaben donant suport a una llista on hi ha EQUO…pot ser no ho sabien, abans d’agafar-se tan fort de la maneta…!

Per fer net no hi ha res millor que na Rocio Jurado. I per acabar aquest post de trios, enganys, banyes i rabietes de nins petits que juguen a fer de polítics hi posaríem la cançó número 7 del primer CD del disc “Rocío Siempre”…”Como una ola”…que les ones s’ho emportin tot, ara, però que serveixin, també, per unir llaços d’aquí a poc temps, que d’aquí a 2 anys i vuit mesos toca tenir eleccions europees i trob que una bona orgia col·lectiva per celebrar-ho no estaria gens malament!

Aquest càntic típic d’anomenades manifestacions “antisistema” és, en aquest cas, més escaient que mai.

Han estat múltiples les vegades que, durant aquests darrers cinc anys, he utilitzat aquesta plataforma per queixar-me de la inoperància i la incompetència de l’Equip de Govern de Bunyola (PP+AVI). Malgrat les eleccions i malgrat no haver actualitzat el blog per dir-ho, el pacte segueix igual i el tarannà fatxenda dels “fatxes” (valga’m la redundància) no només és la mateixa sinó que ha anat in creccendo -segurament pel fet que els seus governen arreu. Aquesta pudenta ona blava que ens ofega a tots fins a deixar-nos sense aire.

El motiu d’aquest post no és altre que denunciar, des d’aquest petit altaveu, un fet que per bonhomia del bunyolí increpat en qüestió no ha anat a més però que a mi personalment m’ha cabrejat. M’ha omplit la mesura, que deim en mallorquí. Com és sabut i resabut per tothom, Bunyola està en festa -o en festeta-. Les festes del patró, les de Sant Mateu. Les millors del món, per a nosaltres -encara que siguin magres!

I és dins aquest context festiu que hem de situar els fets. Segurament el que s’ha fet més famós de les festes de Sant Mateu és, precisament, allò que no depèn de l’Ajuntament, sinó directament del poble: la Correguda en roba interior. Un cúmul de bunyolins -i no bunyolins-, es desvesteixen lluint xulles, mulles, pèls, peladures i costellam pel simple fet de divertir-se i fer de Bunyola un poble amb quelcom referencial dins el panorama festiu mallorquí. Els bunyolins, per tradició, no tenim cavallets, ni indis, ni moratons, ni cossiers, ni àguiles, ni moros i cristians,…RES! Res que ens diferenciàs de la resta de pobles de Mallorca. I m’atreviria a dir que va ser aquest el rerefons que va dur a un grup d’amics a inventar-se la curiosa correguda mig en pèl. Pel bunyolins, doncs, aquesta festa ha acabat esdevenint una mena de segon carnestoltes o un carnaval d’estiu -o com en vulgueu dir.  Des de l’època medieval, els darrers dies -la setmana abans que començàs la Quaresma- la gent sortia al carrer i aprofitava per disfressar-se del que volia. DEL QUE VOLIA. Era freqüent, de totes maneres, aprofitar aquests dies per disfressar-se de temes relacionats amb els poders fàctics per tal de fer-ne burla. Això, com deia, passa des de l’època medieval, més o menys. Aquesta tradició d’anar-nos disfressant la setmana abans de començar la Quaresma la seguim mantenint -encara que després no la facem. I tot i que ara ens disfressam del que ens ve de gust en aquell moment concret, sempre hi ha lloc per a la crítica als governants, als polítics de torn, al cap d’estat, al cap de l’Església,..a qui sigui.

Feis memòria…quants de vosaltres no ha vist mai una comparsa de crítica a algun esdeveniment polític actual en aquell moment a alguna rua? O quants de nosaltres no hem tret les nostres millors gales dels baguls per escarnir als nostres (des)governants per reclamar més justícia, més llibertat, menys destrossa del territori, etc.? A quants de nosaltres ens han retengut per posar-nos una careta de na Cirer, per disfressar-nos de Munar, per vestir-nos de militar, per lluir les gales com si fóssim un Borbó, per simular que passejam amb un maletí ple de bitllets de 500€ com el dissortat president Matas, o simulant ser un president autonòmic actual de bracet d’un bomber? A cap o a gairebé, cap, no és així?

Doncs a Bunyola, i reprenent el fil que la cursa és, per a nosaltres com un carnaval d’estiu, els municipals retengueren i feren identificar un jove del poble a instàncies del batle perquè el dia de la Correguda en roba interior anava talment com veis a la imatge: amb una careta del batle Jaume Isern i Lladó. La veritat sigui dita de passada, la qualitat de la careta no era excel·lent, per tant, si no eres bunyolí i no te topaves amb el jove (que per respecte a ell no desvetllaré el nom, de moment) no aconseguies saber de qui era la cara. El batle, que dissabte practicava el voyerisme més salvatge, va decidir fer abús de poder i fer retenir en J (per posar-li un nom) fins que no s’identificàs. J, bona persona i ben educat, no va posar resistència a ser retingut i es va deixar identificar. Passats uns minuts, i ja quan la plaça anava plena de la nova feta del Batle el deixaren anar. Ell, agafà la seva careta, la se tornà a posar, i cap a córrer hi falta gent!

Una vegada més, el batle va demostrar el poc tacte que té, el poc respecte que li mereixem els bunyolins, com de poc li importen les nostres festes, les NOSTRES, les dels bunyolins que ens estimam el nostres poble i la gent que hi viu. El Batle Isern va voler tornar a jugar a veure (i perdonau l’expressió) qui la tenia més grossa. I els bunyolins, discrets de mena, de moment aguantam pacients la mesura…

Lluís Llach cantava que si tu l’estires fort per aquí i ell l’estira fort per allà…SEGUR QUE TOMBA! I la tirania pepera molt de temps no pot durar! Ells en diuen democràcia, però no ho és…

Perquè els bunyolins volem un batle que ens respecti a tots, independentment del lloc on haguem nascut, independentment de les idees polítiques que tenguem, independentment del malnom que tenguem, independentment de com sortim a córrer el dia de la correguda en roba interior; perquè allò que ens uneix com a bunyolins és que ens estimam el nostre poble!

Perquè en casos lamentables, condemnables i repulsius com el de dissabte horabaixa no es poden tornar a repetir, perquè si hi tornen trobaran un poble UNIT, ALEGRE I COMBATIU que els farà front!

BON SANT MATEU 2011 A TOTHOM!

A poc menys de quatre mesos per a les properes eleccions municipals hem volgut renovar cares i posar al capdavant del partit a n’Andreu. Aquell al·lot que de cop va veure com la seva fotografia quedava penjada a cada dues faroles del poble i com era, per tant, objecte (i subjecte) de moltes de converses. Uns ens trobaven (i en alguns casos, com el meu, no els faltava raó) massa joves. D’altres pensaven que érem massa radicals. I a alguns els feia no només por sinó pànic, el nostre nom: Esquerra Republicana de Catalunya. Esquerra. Així de clar i català, que diuen. Amb aquests quatre anys de feina incansable hem aconseguit tombar tots aquests mites i molts d’altres. Hem demostrat que malgrat ser molt joves, teníem el cap ben damunt les espatlles i que, a més, el teníem ben moblat. Hem demostrat que sabíem fer feina seriosament i que a l’Ajuntament hi érem per fer justament això, feina. Molta. Moltíssima. I tot això ens ha duit a erigir-nos com a líders indiscutibles de l’oposició. En més d’un plenari pensava: “tot això i només tenim un regidor…què faríem si en tenguéssim tres!”.

El mèrit de tota aquesta feina és col·lectiu. És de totes aquelles persones que formam part de la grandiosa família d’Esquerra-Bunyola, que amb aquests anys hem vist com de mica en mica érem més i cada vegada disposats a fer més feina. Persones disposades a sacrificar el seu temps lliure per dedicar-lo a ca seva, Bunyola. Han estat molts els dies (i sobretot les nits) que hem dedicat a redactar comunicats, propostes de resolució, preguntes pels plenaris, a donar resposta als bunyolins i a mostrar al poble què feia l’Equip de govern. I tot i que la feina és de tots i no hi ha ningú més important que un altre, qui donava la cara i la veu d’Esquerra a l’Ajuntament només era una, la de n’Andreu. I ha estat amb la seva veu (i, repetesc, la feina de tots) que hem aconseguit tombar els prejudicis als quals feia referència abans.

D’aquests primers quatre anys a Esquerra-Bunyola me n’enduc centenars de bons moments, milers d’estones, centenars de milers d’hores dedicades al projecte i un sac carregat de persones d’una vàlua incalculable. Companys d’un viatge molt llarg (més enllà d’Ítaca, com deia aquell) que tot just ha començat. És per això que només puc agrair-los tot el que m’han ensenyat aquests anys i donar-los les gràcies per confiar amb jo per seguir al capdavant de la secretaria d’organització i finances.

En definitiva, aquesta setmana hem iniciat un canvi que tendrà la seva prova de foc el proper 22 de maig i que de ben segut que aquesta prova la passarem i la passarem amb nota!

En aquell moment tenia un cert sentiment de derrota. UNITAT per les Illes havia fracassat perquè ningú no es va creure aquell projecte – ni jo, segurament- i no s’aconseguiren, ni de bon tros, els objectius marcats -tot i que ningú ni li preveia una llarga vida, ni uns objectius clars-.

El context ara és molt diferent. Han passat tres anys i, tot i que pot parèixer ridícul, tenc la sensació d’haver crescut. Segurament ara, aquella derrota electoral la viuria d’una altra manera. I seria així perquè fa precisament un dia i mig en vaig viure una altra, de derrota electoral, i aquesta vegada no me l’esperava – o com a mínim no tan grossa- i, en aquesta ocasió, sí que m’ha afectat.

No importa furgar més la ferida. Esquerra hem perdut i ho hem reconegut. Ara, però, toca fer feina -més encara- i aprendre del errors per, simplement, millorar. Alçar el cap, treure pit i seguir endavant. Sentir-nos orgullosos de qui hem estat, som i serem. El camí es fa de petites passes, m’han dit aquestes darreres hores, i és així. Pas a pas, mica en mica, seguirem escrivint la història.  Perquè som Gent Valenta!

Carregada d’esperança i optimisme per tal d’encarar les eleccions municipals i les autonòmiques de les Balears, tornen les “Converses de cafè”!

Són dates de balanços anuals, d’estadístiques, de saber qui serà el primer català de l’any, d’estar en família, tots junts, al voltant d’una taula i de dir MOLTS D’ANYS a cada glop que feim. I públicament em vull declarar una admiradora d’aquestes festes, però enguany han estat diferents i a cap de nosaltres ens ha passat per alt aquest detall. Hem celebrat l’aniversari de na Coloma, sa germana, el Nadal allà dalt, fet referència a Son Trobat, no hem celebrat la segona festa i canvi d’això hem tengut dinar dissabte i diumenge. Però en cap d’aquestes menjades descomunals i familiars, he deixat de pensar, ni un sol moment, amb en Rafel Peller, el padrí, el patriarca, l’amo de ca nostra, que tot just fa dos mesos se’n va anar i no ha tornat. A cada dinar, sopar o trobada notava ( i de ben segur que ho notàvem i notam tots) la seva absència i, alhora, la seva presència. És ineviable pensar que t’hi falta aqueslla figura, aquell referent. En defnitiva aquella figura que t’enllassava amb una nissaga forta i unida.

Desaparegut el pilar cau, com en la literatura clàssica, el mite i ara ens hem d’afrontar a aquesta ferida que ha deixat. Segurament aquest és el motiu més important que fa que em costi molt més actualitzar aquest espai petit.  Aquests són, per tant, dies tristos a ca nostra, sort que amb amics i amb delícies musicals com les de Manel, tot és més fàcil de passar.

Durant els darrers anys, la família de l’Obra Cultural ha crescut molt: la plantilla ha augmentat, el nombre de socis es va multiplicant i les persones i entitats que s’hi senten afins no deixa de créixer. Entre socis, amics, directius i treballadors hem creat una de les famílies més grosses i ben avingudes (que això és mal de trobar, aquí) de Mallorca. És lògic pensar que, com més persones formen part de l’entorn de l’Obra, més gran és la feina que s’ha de fer per poder seguir sumant forces i tirar. I he de dir que això em fa sentir molt orgullosa de poder dir que formr part d’aquesta família que és l’Obra. És, i ho repetiré, tot un orgull poder dir que som sòcia de l’Obra Cultural Balear malgrat només tengui la meitat dels anys dels que celebra enguany l’entitat. Això vol, per tant, que no he viscut els anys de creació de l’entitat, que no he pogut formar part dels cursos de català, que no he pogut participar de les primeres campanyes per a la normalització lingüística fetes a Mallorca, etc. Tot això és cert, però puc dir amb la boca ben plena que jo, quan gairebé encara anava en bolquers vaig anar a la primera Diada per la Llengua i l’Autogovern i que encara no he deixat d’anar-hi. No som part del passat (més passat) de l’Obra però sí que en som del present. Som testimoni d’un dels moments més dolços que s’han viscut mai i això és xalar.

Però els moments dolços sempre tenen quelcom que els trunca i és aquí on comença la meva decepció. Som persona confiada i quan algú “dels meus” (entenc per meus aquells que m’envolten) se m’adreça, no vull pensar que m’engana, per això, avui, a les vuit del matí, quan llegia la premsa local gairebé he caigut a terra amb el que deia Diario de Mallorca a la pàgina de Cultura, que anava dedicada a l’Obra Cultural. Just llegir el titular he vist que no podia ser cosa bona. Les declaracions que hi he llegit les he trobades sorprenents, molt. Sobretot perquè no s’hi ha contat tota la veritat, només aquell fragment morbós i desagredable. No crec que sigui cap il·legalitat no renovar el contracte a una persona que fa feina a qualsevol banda sempre i quant aquest expiri. No crec que sigui dolent comunicar-ho amb molta d’antelació a la persona interessada per tal que tengui temps abastament per trobar una altra feina. En cap cas crec que tot això sigui dolent. Però sí trob deshonest que aquestes qüestions internes surtin airejades a la premsa per rancúnia. I més deshonest és encara no contar tota la veritat. És un gest lleig, molt lleig.

És una llàstima que el Diario de Mallorca només vulgui parlar de l’Obra per, casualment, malparlar-ne. És una llàstima, també, que insinuïn calumnies del tipus que a l’Obra no hi pots fer feina si no n’ets soci. És una autèntica llàstima que aquest diari només serveixi per criticar la feina que fa l’entitat que més lluita per la plena normalització de la llengua i la cultura catalanes al nostre petit país.

Però no ens hem de deixar entabanar i no hem de consentir que aquesta notícia contamini el nom, el gran nom, de l’entitat perquè és un fet totalment aïllat i tret de context i de mesura. Sincerament crec que les coses no s’han de fer d’aquesta manera tan barroera, perquè la dignitat (personal sobretot) hauria de prevaldre als impulsos.

Però bromes a part, el que es visqué dimarts a la sala de plenaris de l’Ajuntament és de jutjat de guàrdia! No havia sentit tants de desbarats i mentides en ma vida (bé, rectific, que és de savis – Moreno, aplica’t-ho, tu que llegeixes tots els nostres blogs- i he de dir que experiències com la de dimarts només les visc a cada plenari que vaig). La tensió va in crescendo a cada plenari. Els populars (que de popularitat al poble en tenen ben poca, ara mateix, amb aquestes coses que fan…) es van desinhibint cada vegada més i són capaços d’amollar-nes de més grosses. Ara ja són capaços de defensar a una consellera socialista i a posar de volta i mitja a la directora de l’escola de Bunyola. ¿ Però quina botxada és, aquesta? On s’ha vist mai poder criticar lliurement a una persona del poble que a més no és allà per defensar-se? Al meu entendre això és una falta més que greu que mereix que tot el poble sàpiga que el batle, el batle de TOTS, i els seus regidors (en especial el que és secretari general de PP a nivell balear) insulten i malparlen de la directora del centre on tots hi tenim algun familiar: fills, néts, nebots, cosins…les persones més importants de les nostres vides. I un batle (i un equip de govern que ho consent) que és capaç de desacreditar públicament a una persona que no ha fet res mal fet, no mereix ser batle d’enlloc. Una regidora que no sap fer res més que dir mentides per fer mal a persones que no tenen altra arma que la paraula per defensar-se, no mereix ser regidora d’enlloc. Això va dedicat a la quantitat de mentides que va ser capaç d’amollar n’Isabel la pepera en referència al tema del festival de música.

Però no tot són males notícies, les que podem contar del darrer plenari, i és que la flamant regidora que va dir que la Caseta del Garriguer era privada (perquè era del Garriguer, és clar) ha decidit alliberar el poble i ha dimitit. No podíem tenir més bona notícia que aquesta (bé, ara que ho escric em vénen al cap unes quantes bones notícies més que ens podrien donar els de l’ajuntament).

Ja per acabar, vull agrair al PP que ens facin fer tanta de feina pel poble (encara que el batle ens digui a cada plenari que en facem més). Totes les hores sense dormir, totes les vegades que ens hem d’aixecar prest perquè els comunicats arribin a la premsa d’hora, les converses telefòniques interminables i un llarg etcètera es veuen compensades i recompensades després que un sol bunyolí vengui i et doni l’enhorabona. I sortadament per nosaltres no és només un bunyolí qui s’atraca per felicitar-nos. Amb quanta de gent li passa, això, al batle?

No hi ha manera més alegra que començar aquesta nova etapa parlant del Batle i els seus amics, que pareix el títol d’uns dibuixos animats i és que de vegades són igual o més patètics que segons quin personatges infantils. De vegades, gairebé semblen trets de Barri Sèsam, amb aquella simplicitat que tenen. Sembla, també, dins el cap només hi tenen un cable i que llastimosament només els aguanta les dues orelletes: si el cable se xapa, les orelles cauen! Quina llàstima.

El capítol d’aquesta setmana de El Batle i els seus amics és la notícia que demà hi ha plenari! Festa grossa! Si he de dir la veritat, duc dos mesos tatxant els dies que falten per arribar a DEMÀ. Pensant quines seran les perles que deixaran anar per aquelles boques bambes. Amb aquella malícia desfressada de curtor o, pitjor, d’intel·ligència (innocents…).

Durant aquests vuit o nou plenaris que s’han fet aquest any i escaig de legislatura la tensió ha anat creixent a cada sessió plenària (i no per voluntat nostra) i ens han arribat a dir que aprenguéssim dels altres grups de l’oposició i estàssim calladets. Vomitada aquella frase per boca del Secretari General del PP a Balears i regidor del nostre Ajuntamentet (Guillem Estarellas) vaig setnir una certa vergonya envers els companys d’oposició. Immediatament després d’aquest pensament vaig me vaig sentir molt alleugerida: allò volia dir que ho devem fer bé, que els molestam, que els feim nosa…No deu ser un bon senyal, això?

Demà, a partir de les 20h començarà el plenari i Esquerra, incansables com sempre, seguirem fent preguntes que no quedaren contestades a l’anterior plenari i en plantejarem de noves que necessiten una resposta per respecte als bunyolins. Tots, sense excepció.

Ara només ens cal esperar…

Ha estat un Congrés tranquil, sense complicacions, sense sobresalts i amb una unanimitat fins i tot avorrida. Han arribat el moment de les votacions a la presidència i a l’executiva i el candidat a president, el president sortint Joan Lladó, ens ha presentat cares noves, renovades i persones amb moltes de ganes de fer feina, ho sé cert. Però a aquesta nova executiva hi trob a faltar el pilar d’Esquerra, la cara discreta però imprescindible, la cara amarga però feinera d’Esquerra-Illes, Joan Llodrà. Sempre allà, sempre a punt per atendre’t. Ha estat el punt conciliador entre tots els militants durant tots aquests anys que ha fet una magnífica feina al capdavant de la secretaria d’organització i finances. Per a mi era el Xavier Vendrell manacorí. Tot i la tristesa per la seva decisió d’abandonar la secretaria, li desig tota la sort del món (més que nosaltres amb els peperos bunyolins) per dedicar-se més plenament a la regidoria. Tot i  aquest canvi de cares dins la direcció del partit i concretament de secretari d’oganització, sé del cert que ara estarem més ben organitzats (valga’m la redundància) que mai perquè tendrem per una banda totes les ganes de fer feina d’Ildefons Muñoz i per l’altra tota l’experiència i predisposició perquè tot funcioni a tota màquina el més aviat possible.

Esperem que la nova Executiva pugui dur al proper Congrés un creixement i uns resultats tan espectaculars com els que ens han mostrat avui els sortints.

Molta de sort, Joan!