Fa dies que cerc la inspiració entre les notes de Manel i el seu disc Els millors professors europeus, el millor disc que he comprat darrerament però no ho aconseguesc, la música em té massa distreta (de bona que és) i no em veig amb cor d’escriure res…
Són dates de balanços anuals, d’estadístiques, de saber qui serà el primer català de l’any, d’estar en família, tots junts, al voltant d’una taula i de dir MOLTS D’ANYS a cada glop que feim. I públicament em vull declarar una admiradora d’aquestes festes, però enguany han estat diferents i a cap de nosaltres ens ha passat per alt aquest detall. Hem celebrat l’aniversari de na Coloma, sa germana, el Nadal allà dalt, fet referència a Son Trobat, no hem celebrat la segona festa i canvi d’això hem tengut dinar dissabte i diumenge. Però en cap d’aquestes menjades descomunals i familiars, he deixat de pensar, ni un sol moment, amb en Rafel Peller, el padrí, el patriarca, l’amo de ca nostra, que tot just fa dos mesos se’n va anar i no ha tornat. A cada dinar, sopar o trobada notava ( i de ben segur que ho notàvem i notam tots) la seva absència i, alhora, la seva presència. És ineviable pensar que t’hi falta aqueslla figura, aquell referent. En defnitiva aquella figura que t’enllassava amb una nissaga forta i unida.
Desaparegut el pilar cau, com en la literatura clàssica, el mite i ara ens hem d’afrontar a aquesta ferida que ha deixat. Segurament aquest és el motiu més important que fa que em costi molt més actualitzar aquest espai petit. Aquests són, per tant, dies tristos a ca nostra, sort que amb amics i amb delícies musicals com les de Manel, tot és més fàcil de passar.
El buit que deixen els qui se’n van per no tornar és un forat negre estelar que creix sense aturador. Poc hi pot fer, el temps, en l’esmorteïment del mal que deixen els absents. “I a vegades ens en sortim. I a vegades una tonteria de sobte ens indica que ens en sortim”. Paraula de Manel.