Dissabte vaig assistir al meu primer Congrés Nacional d’Esquerra (el primer que se celebrava d’ençà que som militant).
Tot el que allà hi vaig veure em va sorprendre. I tot fruit de la meva ignorància en aquests actes. Allà tot estava meticulosament preparat, aquell muntatge, aquella organització…et feia sentir orgullosa de formar part d’un partit tan gran com aquest! tot i això, em sorprengué molt el comportament d’una part de la militància, que tenien molt bo de fer posar-se a xiular quan una cosa no els agradava. Però això també passa a les millors famílies.
Les hores anaven passant i el cansament era evident en cada un de nosaltres. Eren un poc més de les vuit del vespre quan votàrem la proposta d’executiva i més de les nou quan ens en dirien el resultat. Durant aquella hora d’espera que passàrem un grapat de mallorquins a un bar de devora el fòrum, vaig tornar a pensar en l’orgull que sentia de ser d’Esquerra, de l’exemple de transparència que donàvem a tots els altres partits ( no vaig poder evitar deixar anar un lleu somriure quan vaig pensar en el PP. Quants dels seus militants no es morien d’enveja quan veien que ells no podrien votar ni el menú!). Per això, malgrat que els resultats no agradassin a tothom, ningú, absolutament ningú pot criticar la feina feta per Esquerra durant tot aquest procés congressual, perquè era d’envejar.
Però mentre pensava això ja va ser hora de tornar entrar per veure qui formaria, finalment, la nova executiva nacional. No sabia com reaccionar quan vaig sentir la presidenta de la mesa dient que hi havia un dels candidats que havia estat rebutjat. En el mateix moment que bona part de l’auditori es posava a aplaudir d’alegria, jo no sabia com posar-me (igual que els companys que seien al meu voltant). Tots sabíem de qui parlava.
Començà la lletania de noms elegits fins que es produí un silenci que significava que el catorzè de la llista NO havia estat elegit: Xavier Vendrell.
Xavier Vendrell, aquell que cregué en Esquerra-Illes quan ningú més hi creia. Ell i n’Uriel Bertran es feren un fart d’anar i venir per donar l’empenta que li calia al partit aquí. Xavier Vendrell, aquell que creia i creu en els Països Catalans de manera decidida. Xavier Vendrell, aquell que hi ha estat sempre que l’hem necessitat, aquell que no ens ha donat l’esquena. Aquell que feu la mateixa feina al Principat, que al País Valencià que a les Balears. Aquell que ho ha donat tot i més pel partit, perquè sabia que era donar-ho tot pel país. Aquell que ha acceptat fer el pitjor paper de tots: el de “dolent”. Paper que li ha suposat el seu lloc més que merescut dins l’executiva.
Xavier Vendrell, aquell que dissabte ens va donar a tots una lliçó de comportament a tots els que érem allà. Perquè sé cert que no afluixarà ni un segon i seguirà fent més feina que ningú pel partit-país!
COMPANY VENDRELL, A LES SEVES ORDRES!
Visca en Vendrell!!!! Incomprensible…